El 15 d'agost, els talibans van entrar a Kabul, la capital de l'Afganistan. Després de setmanes de guanyar control amb èxit sobre la major part del país, finalment van poder prendre el poder quan el president Ashraf Ghani va anunciar la seva renúncia i va marxar del país. Des de llavors, l'Afganistan ha estat a les notícies cada dia. I, des del campament de Nea Kavala, la Shakiba i l'Hossein senten que consultar les xarxes socials és “realment difícil aquests dies”.
Shakiba va haver de marxar de l'Afganistan quan tenia quatre anys. La seva mare li va dir que ja no era segur, “no només a la nostra ciutat, Baghlan, sinó a la majoria de parts del país”, explica. La família es va traslladar a Kazakhstan i després a Grècia, on fa dos anys que viuen. Ara té gairebé 19 anys i a penes recorda la seva terra natal. En Hossein no té cap record de l'Afganistan. La seva família és de la província de Daikondi, però ell va néixer a l'Iran. Després de viure una temporada a Turquia, es van traslladar a Grècia l'any passat. Ara té 20 anys i encara no ha vist l'Afganistan. “Però sempre busco notícies perquè és el meu país i m'importa molt”, diu. També parla regularment amb el seu cosí, que l'actualitza sobre què passa amb la resta de la família.
Quan era jove no veia el meu país… Però aquests dies em sento molt trist perquè és la meva gent qui pateix.
Hossein, 20
Tot i tenir històries diferents, tots dos comparteixen una experiència similar. Són joves i afronten la distància física —però també psicològica— de la seva terra natal. “Com a jove no vaig veure el meu país, així que no puc sentir el que senten les persones a l'Afganistan ara mateix”, explica Hossein. “Però al mateix temps, em sento molt trist perquè són la meva gent qui pateix”. Per a Shakiba, la situació és “massa difícil malgrat no ser-hi”. “Imagina com deu ser per a la gent que hi viu”, afegeix.
Aquest sentiment probablement és compartit per una gran quantitat de persones fora de l'Afganistan. Concretament, entre els 2,6 milions de refugiats registrats, segons Amnistia Internacional. Com explica l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), els refugiats afganesos constitueixen una de les situacions de refugiats prolongades més grans del món i una de les crisis de desplaçament més importants de la història moderna. De fet, durant tres dècades, fins a la guerra de Síria, l'Afganistan ha estat el país amb el nombre més elevat de refugiats que fugien.
Més de 1.300 persones viuen al camp de Nea Kavala, 55,4% de les quals són d'Afganistan.
Dades de l'OIM de maig de 2021
Segons les xifres de l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM) de maig de 2021, més de 1.300 persones viuen al campament de Nea Kavala, el 55,4% de les quals són d'Afganistan. Open Cultural Center treballa amb molts refugiats afganesos de Nea Kavala, i de fet, tant la Shakiba com l'Hossein són voluntaris a OCC. Quan se li pregunta per l'ambient actualment al campament, Hossein respon: ’Estem tristos perquè no podem fer res pel nostre país. Només intentem seguir les notícies, és tot el que podem fer, malauradament“.
“Incertesa” és la paraula que descriu la nova situació del poble afganès – tant el que viu al país com el que viu fora d'ell –, almenys de moment. D'una banda, els talibans van declarar una amnistia per a tots els funcionaris públics i van prometre respecte pels drets de les dones i la llibertat de premsa. D'altra banda, el preu de la burca s'ha incrementat cinc vegades, estan impedint que els afganesos arribin a l'aeroport de Kabul i imatges de ciutadans desesperats intentant fugir del país s'han fet virals a Internet.
En qualsevol cas, tant Shakiba com Hossein no dubten a dir que no confien en els talibans. Shakiba pensa que “són els primers dies que són al govern, així que diuen coses per fer que la gent els accepti. Però després d'això, probablement canviaran les lleis”. I Hossein hi està d'acord. “Estan mostrant amabilitat”, diu, “però crec que és estratègic i que estan esperant que el món accepti el seu govern”. Finalment conclou que “ningú no es pot fiar dels talibans pel que fa als drets humans, com ens diu l'experiència de la història”.
